Al voltant del "Manifiesto por una lengua común"

Ens permetem publicar aquest article que ha eixit al Levante-EMV perquè ens pareix interessant.

Al voltant del "Manifiesto por una lengua común"

JOSEP CARLES LAÍNEZ

Les llengües minoritàries d´Espanya són llengües que, malauradament, es troben per sota del prestigi, l´ús i el poder social de l´espanyol. Açò succeïx a tot l´Estat. I qui ho negue, mentix. I si mentix és perquè busca quelcom. Els promotors del Manifiesto por una lengua común deuen estar entre qui mentix i busca quelcom. Perquè no ens enganyem, darrere d´eixos pamflets i eixos defensors de la llengua espanyola, la majoria dels quals no s´ha preocupat mai per parlar o aprendre les pròpies dels seus països, hi ha interessos que s´intuïxen en els seus subterfugis. Ni l´aragonés ni l´asturià poden estudiar-se als seus països respectius (i molt menys estudiar en eixes llengües); fins a esta legislatura, a Galícia ningú no podia escolaritzar els seus fills en gallec; i hui, per desgràcia, hi ha comarques de València on el valencià no s´impartix ni com a assignatura. On eren eixos intel·lectuals preocupats pel destí del patrimoni compartit? Quants manifests llançaren? No diuen que els xiquets tenen el dret de ser escolaritzats en la seua llengua materna?
Que els signants no pretenguen burlar-se de ningú. Ells desitjarien que les llengües pròpies d´Espanya existiren com existixen les de França: en via d´extinció. I això, n´estic convençut, també ho desitjarien molts compatriotes nostres. Hi haurà casos, no ho negue, que a certs pares, a localitats molt determinades de Catalunya i Euskal Herria (no d´altres comunitats, deixem les coses clares), els moleste que els seus fills no siguen escolaritzats en castellà. Ara bé, la cultura i llengua d´un poble i la seua supervivència estan per damunt de menudències. I és trist que qui ataca la immersió lingüística no veja este fet com a oportunitat d´obrir-se a una llengua i cultura per a ell desconegudes i tan pròpies d´Espanya com la castellana (i, en alguns àmbits, potser superior), en compte d´assumir-ho com un atac a les substàncies pàtries. Ara, si España es madridista, com posava en aquella pancarta d´un partit de futbol?
El Manifiesto por una lengua común està farcit de mitges veritats, així com de flagrants contradiccions. M´agradaria tractar-les, però suposaria un estudi que ni autors ni text mereixen. N´esmentaré, en tot cas, una, de les més evidents: si «son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios», per què reivindiquen el territori espanyol com a subjecte de dret? Per què a nivell d´Espanya sí servix allò territorial i a nivell d´Astúries no? Es més històric l´Estat espanyol que el Regne de Lleó o el Principat de Catalunya?
L´objectiu final de tots estos salvapàtries és que l´espanyol, mitjançant una reforma constitucional i dels estatuts d´autonomia, esdevinga la llengua de cultura per antonomàsia, i la resta de llengües espanyoles siguen degradades, convertides en reserva i rebaixades al grau d´allò folklòric. Molt és que no proposen que España passe a denominar-se Imperio Madrid. A un genocida lingüístic no li molesta que l´agricultor parle en valencià, sinó que l´astrofísica s´estudie en eixa llengua. Els signants del Manifiesto por una lengua común exageren. I si exageren és perquè la veritat no és (que no és) com diuen. Bé que ens agradaria!
La realitat és que l´espanyol no corre perill, a Espanya, enlloc (tampoc al Perú). Perilla la seua supervivència a Guinea Equatorial, a la República del Sàhara Occidental, a les Filipines (si n´hi queden, encara, de parlants), als Estats Units? Però això rai! El que importa als patriotes és que Catalunya, Galícia, etc., perden les seues llengües, perquè en llur ceguesa no poden tolerar la diversitat en els seus múltiples matisos, ni la igualtat dels ciutadans. Però, sobretot, són incapaços d´imaginar una Espanya rica, tolerant i plurilingüe. Qui és, doncs, el perill?

Publicat al Levante-EMV del 3 de juliol de 2008.